Retrobo versos escampats,
empresonats al prestatge de l’oblit
i dins el bressol de paper, on la bruixa
serenor fa potingues i encanteris.
Amb ells, faig una bugada blanca,
trec la pols i taques tan antigues
i, ja nets, tinc la calmosa temptació
d’estriar-los com si fos un manyac.
Alguns els classifico com a salms,
perquè es puguin gronxar al seu cel.
Altres em semblen més aviat cançons,
que ningú ficarà música per cantar.
Cau el captard. Prop de l’ànima,
aquest és un viatge per a l’eternitat,
amb les pupil·les fixes a cada vers
i les parpelles tremoloses d’emoció.
Sí, tornaré a penjar aquests versos
a l’estenedor del record, perquè
el vent assequi aquesta bugada i,
tal vegada, puguin ser d’alguna utilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.