Sempre he estat
més bard que joglar,
tot fugint del record,
per a no fer-me serf
de l’imprecís enyor.
On hi ha xiprers,
hi ha pedra i marbre.
Sembla que ells siguin
els vetlladors del repòs:
“La pau no és remou”
Silent, busco l’ocell,
que competeix amb el núvol
pel camí secret de l’aigua.
Mentrestant, al prat, jo
m’adscric al temps.
Tinc l’antic prodigi
d’escriure i la perdurable
corba de la intimitat.
Fico, doncs, tonada als ulls
i un dolç bes al futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.