Un plàcid paisatge
es retalla, emboirat
pel sospir de la calima.
Indiferent, l’oreneta
plana ensenyorida com
una immutable titella.
La núbil tarda panteixa
a cavall del tèrbol món,
on el pensament n’és
àrbitre d’un antic secret:
Presoners dins el nostre racó,
debatem entre l’esclavitud
del trajecte que hem elegit
o alliberar-nos de l’enyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.