Amor, sexe i violència de gènere

Una bona part de la població ha perdut, o no valora, el romanticisme dins l’amor i busca refugi únicament en el plaer i el sexe. Amb la qual cosa, es perden sentiments en favor d’emocions; això comporta personalitats amb conflictes afectius. L’afectivitat (que n’és senyera d’amor) és fonamental per a una bona estabilitat emocional. Sí, part de la societat està fent una regressió cap a comportaments primitius, que en ple segle XXI podríem pensar, ja estaven eradicats. S’estan perdent valors ètics i morals, els que sustentaven un model de societat. Model de societat que ara és considerat desfasat o s’etiqueta d’antiquat, perquè tot sovint aquest model es confon amb valors religiosos, que són rebutjats per les democràcies laiques, quan el lògic seria que ètica i moral estiguessin fora del context religiós i per damunt de qualsevol laïcisme estatal.

Tot això, junt a immaduresa, masclisme (fruit d’aquesta regressió primitiva), la falta de referents ètics i morals, alts consums d’alcohol i drogues (tant legals com il·legals) configuren un còctel força explosiu, que condueix vers el deteriorament neuronal i, de retruc, a l’ansietat i agressivitat. El perfil bàsic masclista el podem configurar com: immaduresa, narcisisme, prepotència, agressivitat, ansietat i deteriorament neuronal. Però, anem a pams:

Hem de tenir present que la violència de gènere és el final d’un camí, ningú neix masclista. En primer lloc cal tenir en compte el context viscut per l’individu: família, amics (clans i tribus urbanes), certs entorns laborals i la marginalitat són els que van esculpint la personalitat masclista. La ingesta d’alcohol, drogues legals i drogues il·legals, fan la resta. Ho he dit en moltes ocasions, avui ho tinc que tornar a recordar: “Una cosa és un masclista, l’altra és un masclista sota els efectes d’alcohol i drogues”. És un problema de causa-efecte. ¿Cal lluitar contra el masclisme? Naturalment que sí. ¿És el masclisme la causa de la violència de gènere? Doncs..., el masclisme només és responsable del 33 % de la violència de gènere, l’altre 67 % és culpa d’alcohol i drogues. Un masclista sense alcohol ni drogues és una persona que reafirma la seva identitat amb agressivitat verbal (insults, tacos i renecs), fruit de la seva immaduresa i de la falta de recursos a l’hora d’afrontar i gestionar situacions de conflicte, començant per les frustracions que li depara la vida. Si hi ha alcohol i drogues, aquesta agressivitat verbal pot derivar i desenvolupar una agressivitat física. Algú em podrà dir: “Doncs jo conec un cas de violència física, on no hi havia ni alcohol ni drogues”. En aquest cas, caldrà fer l’oportuna valoració psiquiàtrica, perquè podem trobar-nos davant el territori d’una psicosi profunda o d’una sociopatia.

A totes les persones que estiguin preocupades per la violència de gènere, vull convidar-les que reflexionin i que lluitin contra alcohol i drogues. Traient aquests dos ingredients del còctel explosiu que he esmentat, l’agressivitat física és redueix, malgrat que encara pugui perdurar un masclisme de base. Ah! Si us plau, no caigueu dins el parany de les excepcions, el referent del comportament humà sempre ha de ser estadístic, mai emocional. Per altra banda, l’abordament d’aquesta problemàtica s’hauria de fer de la mà de la ciència, deixant que tant política com legislació, estiguessin supeditades al seu criteri.