Tinc que engolir-me
l’estrany procés de solitud,
naufragar sense companyia,
sense explicacions inútils,
que només desitgen vestir
a la titella més morbosa.
Amb mesura, arracono i oblido
cada instant que no em pertany.
Procuro fer mèrits i faig tastet
a l’urgent col·loqui de viure.
Escapço cada vers i paraula
i, fidel, arrecero l’eterna pols
que té l’estupidesa humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.