Trepitjo sorra bruna,
acaronada per sol de tardor.
Fico rumb a l’espigó,
guiat per una gavina.
Ella arriba abans
i trontolla a la creu
de l’àncora de St. Feliu.
Xiscla i s’enlaira,
mar endins, per damunt
d’ones tot just arrissades.
Hi ha pau, molta pau
i tinc un puntet d’enyor
per haver bescanviat
Sitges per Sant Feliu.
Sí, les dues són llocs
de molta pau, de dolçor.
Però, què dic? On sóc?
Vagi on vagi, sempre
acabo enamorant-me
del territori que trepitjo,
perquè sóc, un enamorat
de la dolça Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.