A la societat immadura que vivim, hi ha tres actituds de personalitat que ningú (quan dic ningú, és ningú) accepta ni assumeix. Aquestes actituds les podem resumir en tres paraules: Ignorància, culpabilitat i drogoaddicció. Però, fem una petita anàlisi de cadascuna.
Ignorància
Vivim en una societat on tothom ho sap tot, fins al punt que s’ha perdut el sentit del ridícul, que es va jubilar amb el canvi de segle. Aquesta ignorància (casi sempre fruit d’una desídia per immaduresa) queda emboscada rere un pensament emocional, que el podem detectar per començament de frases de l’estil: “Jo penso...”, “a mi em sembla...”, “jo crec...”, “jo opino...”, “mi imagino...”, etc. Sense que mai aflori i quedi en evidència que sap o no sap la persona que així s’expressa; és a dir, no hi ha un plantejament racional, perquè la persona no té els recursos per fer-ho o perquè vol emmascarar la seva ignorància rere un plantejament emocional. Fico un exemple, perquè s’entengui: El pessimista diu que el got està mig buit, l’optimista diu que el got està mig ple; doncs bé, el realista diu que la meitat de baix del got està buida i que la meitat de dalt del got està plena. I aquesta és la gran diferència de pensar amb el cap, i constatar la realitat, o de pensar amb el cor i deixar una opinió a la lliure interpretació de la persona que escolta. Així, veiem com les diverses opinions emocionals entren en conflicte, perquè no hi ha la constatació d’aquesta realitat. Un altre exemple: En converses quotidianes, tots hem sentit dir la sentència categòrica del 1+1 fan dos. Doncs bé, els realistes diem que 1+1 fan dos en el sistema decimal; ja que, en el sistema binari (el sistema dels ordinadors) 1+1 fan cent. I aquí la racionalitat és categòrica i no deixa cap espai a l’opinió emocional.
Culpabilitat
Un filòsof va dir: “Li’n diem accident, perquè el culpable no se senti tan culpable”. Efectivament, ningú es vol sentir culpable (altra prova d’immaduresa). Per aquesta raó, podem llegir a la premsa “Accident a l’autovia per culpa de la boira” i jo pregunto, “quin cotxe conduïa la boira?”. També podem llegir, “incendi forestal per culpa d’una burilla encesa” i torno a preguntar, “com pot arribar tot sola una burilla encesa al bosc?” I qui diu burilla encesa, diu llauna o cul d’ampolla de vidre. Un dels casos més flagrants, que ens podem trobar, és quan un fumador ens diu: “Tinc un càncer de pulmó, per culpa del tabac”. És clar!, la culpa sempre és del tabac, la culpa mai és del fumador, es veu que el tabac obliga al fumador a fumar. I què dir dels polítics, que són els reis de la “no culpabilitat”? Doncs..., fixeu-vos-hi que sempre comencen les seves frases amb: “jo crec...” o “a mi em sembla...”. Com diu el Boye: “Ahí lo dejo”.
Drogoaddicció
Som el primer país del món en nombre de bars. I què es ven als bars...? Som el primer país d’Europa en consum de drogues il·legals. I som el primer país d’Europa en consum d’antidepressius i ansiolítics. Ho he dit en reiterades ocasions i desitjo que la gent deixi de buscar excuses emocionals i torni a la certesa racional: “Una droga és una droga, sigui legal, il·legal o sigui un medicament”. A la societat immadura que vivim, si consumeixes una droga il·legal, ets un drogoaddicte. Si la droga és legal, aleshores ets un fumador o ets molt cafeter o molt bevedor, etc. I si la droga és un medicament?, resulta que tampoc és una droga, perquè és un medicament que ha receptat el metge.
Però..., què és una droga? Una droga és tota substància que produeix, addicció, tolerància i deteriorament neuronal (entre altres coses). I qui determina quines substàncies són droga? En primer lloc, la química orgànica i en segon lloc l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Aleshores..., per què els estats prohibeixen algunes drogues i permeten que altres drogues siguin legals? Molt senzill, pels interessos que té cada estat, interessos que es determinen mitjançant una legislació. Bé, els estats, governs i els parlamentaris que aproven les lleis. Un amic meu diu amb sorna: “Les drogues són legals, perquè paguen impostos”. I té tota la raó, cap estat pot permetre’s el luxe de no recaptar els impostos que generen tabac i alcohol, malgrat l’alta despesa sanitària, el saldo segueix sent favorable a l’estat.
Així doncs, aconsello els lectors (que em vulguin fer cas) que vigilin a ingerir substàncies acabades amb la terminació -ina, terminació de les amines (com l’amfetamina), i terminació dels alcaloides (com cocaïna, heroïna, cafeïna, nicotina, benzodiazepina...) A més a més, cal incloure l’alcohol (que reuneix tots els requisits d’una droga), els últims estudis ens diuen que l’alcohol és tan o més cancerigen que el tabac.
Per últim, fico a la consideració del lector que la salut és personal i intransferible, que està directament relacionada i supeditada a l’estil de vida que portem, perquè una cosa és l’edat cronològica i l’altra, molt diferent, és l’edat biològica. Que ningú s’enganyi, malgrat que tenim una de les expectatives de vida més altes d’Europa, això és una mitja aritmètica ponderada, la realitat és que tenim els dos extrems, gent que mor molt més vella que a Europa i gent que mor molt més jove que a Europa.
Ignorància
Vivim en una societat on tothom ho sap tot, fins al punt que s’ha perdut el sentit del ridícul, que es va jubilar amb el canvi de segle. Aquesta ignorància (casi sempre fruit d’una desídia per immaduresa) queda emboscada rere un pensament emocional, que el podem detectar per començament de frases de l’estil: “Jo penso...”, “a mi em sembla...”, “jo crec...”, “jo opino...”, “mi imagino...”, etc. Sense que mai aflori i quedi en evidència que sap o no sap la persona que així s’expressa; és a dir, no hi ha un plantejament racional, perquè la persona no té els recursos per fer-ho o perquè vol emmascarar la seva ignorància rere un plantejament emocional. Fico un exemple, perquè s’entengui: El pessimista diu que el got està mig buit, l’optimista diu que el got està mig ple; doncs bé, el realista diu que la meitat de baix del got està buida i que la meitat de dalt del got està plena. I aquesta és la gran diferència de pensar amb el cap, i constatar la realitat, o de pensar amb el cor i deixar una opinió a la lliure interpretació de la persona que escolta. Així, veiem com les diverses opinions emocionals entren en conflicte, perquè no hi ha la constatació d’aquesta realitat. Un altre exemple: En converses quotidianes, tots hem sentit dir la sentència categòrica del 1+1 fan dos. Doncs bé, els realistes diem que 1+1 fan dos en el sistema decimal; ja que, en el sistema binari (el sistema dels ordinadors) 1+1 fan cent. I aquí la racionalitat és categòrica i no deixa cap espai a l’opinió emocional.
Culpabilitat
Un filòsof va dir: “Li’n diem accident, perquè el culpable no se senti tan culpable”. Efectivament, ningú es vol sentir culpable (altra prova d’immaduresa). Per aquesta raó, podem llegir a la premsa “Accident a l’autovia per culpa de la boira” i jo pregunto, “quin cotxe conduïa la boira?”. També podem llegir, “incendi forestal per culpa d’una burilla encesa” i torno a preguntar, “com pot arribar tot sola una burilla encesa al bosc?” I qui diu burilla encesa, diu llauna o cul d’ampolla de vidre. Un dels casos més flagrants, que ens podem trobar, és quan un fumador ens diu: “Tinc un càncer de pulmó, per culpa del tabac”. És clar!, la culpa sempre és del tabac, la culpa mai és del fumador, es veu que el tabac obliga al fumador a fumar. I què dir dels polítics, que són els reis de la “no culpabilitat”? Doncs..., fixeu-vos-hi que sempre comencen les seves frases amb: “jo crec...” o “a mi em sembla...”. Com diu el Boye: “Ahí lo dejo”.
Drogoaddicció
Som el primer país del món en nombre de bars. I què es ven als bars...? Som el primer país d’Europa en consum de drogues il·legals. I som el primer país d’Europa en consum d’antidepressius i ansiolítics. Ho he dit en reiterades ocasions i desitjo que la gent deixi de buscar excuses emocionals i torni a la certesa racional: “Una droga és una droga, sigui legal, il·legal o sigui un medicament”. A la societat immadura que vivim, si consumeixes una droga il·legal, ets un drogoaddicte. Si la droga és legal, aleshores ets un fumador o ets molt cafeter o molt bevedor, etc. I si la droga és un medicament?, resulta que tampoc és una droga, perquè és un medicament que ha receptat el metge.
Però..., què és una droga? Una droga és tota substància que produeix, addicció, tolerància i deteriorament neuronal (entre altres coses). I qui determina quines substàncies són droga? En primer lloc, la química orgànica i en segon lloc l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Aleshores..., per què els estats prohibeixen algunes drogues i permeten que altres drogues siguin legals? Molt senzill, pels interessos que té cada estat, interessos que es determinen mitjançant una legislació. Bé, els estats, governs i els parlamentaris que aproven les lleis. Un amic meu diu amb sorna: “Les drogues són legals, perquè paguen impostos”. I té tota la raó, cap estat pot permetre’s el luxe de no recaptar els impostos que generen tabac i alcohol, malgrat l’alta despesa sanitària, el saldo segueix sent favorable a l’estat.
Així doncs, aconsello els lectors (que em vulguin fer cas) que vigilin a ingerir substàncies acabades amb la terminació -ina, terminació de les amines (com l’amfetamina), i terminació dels alcaloides (com cocaïna, heroïna, cafeïna, nicotina, benzodiazepina...) A més a més, cal incloure l’alcohol (que reuneix tots els requisits d’una droga), els últims estudis ens diuen que l’alcohol és tan o més cancerigen que el tabac.
Per últim, fico a la consideració del lector que la salut és personal i intransferible, que està directament relacionada i supeditada a l’estil de vida que portem, perquè una cosa és l’edat cronològica i l’altra, molt diferent, és l’edat biològica. Que ningú s’enganyi, malgrat que tenim una de les expectatives de vida més altes d’Europa, això és una mitja aritmètica ponderada, la realitat és que tenim els dos extrems, gent que mor molt més vella que a Europa i gent que mor molt més jove que a Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.