Amb quina antiga llei
puc enllaçar el secret
que uneix ànima i cos?
El somni de viure neda
entre l’espai i el temps.
Neix, creix i..., silenci.
Despullat i nu, tremolo
davall l’arbre del Paradís,
vetllant l’etern misteri.
A vegades, el coneixement,
és com un crit fet al desert
o el ressò d’algun elogi.
Tinc por de retornar,
de nou, al punt de partida,
com si omega ja fos alfa.
I cada nou oblit que tinc,
em condueix a l’espectacle
de ser nàufrag de pensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.