Quan em traís el record,
i no tinc refugi per l’enyor,
dubto de l’amor d’absència.
Encara que són modestes,
les meves arrels donen
tota l’estabilitat al cor,
dins un món de paraules
i la seva història lògica.
És una qüestió relativa,
però està plena d’il·lusió
i d’una emoció infinita:
Pluja fina al cor,
pluja fina a l’anima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.