Al rial de l’esperit busco
una corrua de paraules.
Tot engolint-me-les,
surto de la meva ignorància
i m’arrecero rere llibres
que sotgen altres vides
mai viscudes i que colpegen.
L’ombra té una melodia
tan antiga com aquest asfalt
que tothora hem de trepitjar.
I la llum d’orient vol hissar-se
des d’un horitzó, quasi intacte,
per donar-nos el ritme diari,
l’oblit de nit i nova esperança.
Sóc fidel a cada fugida, perquè
la cadència de cada llàgrima
no em sigui malvestat, ni sigui
cap urgència, pel delicte de ser
una mena d’adossat, on s’acull
el pols estèril, que estoicament
vam rebre del paradís perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.