Percaço el meu destí
quan retorna la Tardor.
A cada albada, reconec
l’escorça que em bastís
i conjugo cada projecte,
salpant rumb a l’esdevenir.
La tendresa dels arbres,
quan fan dossers de fulles
a punt ja per al naufragi,
en el seu vol a terra plana,
amb mà buida i estesa:
el seu gest, el meu gest.
I ara, dins aquesta quietud,
tornaré a fer nou acte d’amor
i demanaré el merescut perdó,
alçant la senyera de Ponent.
I mesuraré sentiments per...
viure’ls molt més intensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.