El vent despentina fulles,
les fa caure, les empaita
i més tard, cansat, arracona.
¿Què dir-li, si ell és el millor
emissari de la madona Tardor?
Encara puc olorar el fum
dels branquillons cremant
a l’estimada era de la torre
i el regust dels caragols
fets allà mateix, a la brutesca.
Encara veig la serp-secla,
buida, a punt de netejar
i el braçal amb gorja seca,
el tros recent llaurat i sacs
de llavors per sembrar.
Ai! la Tardor del record
de tardes suaus i curtes.
Tardor de tard i d’or,
quan el sol acluca els ulls
i festeja el cel de groc.
Malgrat que naltros envellim,
hi ha coses que no ho fan,
s’arrapen dins la memòria,
sense tenir gaire clar:
què és arrel i què és record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.