La llum bohèmia de lluna
ressegueix àlbers i xops
i, coqueta, s’emmiralla
al negre espill de l’aigua.
Allà, just a la cantonada,
encara resta aquell bar
on la nostra colla feia vins,
amb gavardina de bohèmia.
S’ha perdut aquella boira
sense cap mena de pols
i els enterbolits fanals,
similars als de Montmartre.
O, potser, al Quartier Latin,
bressol ensenyorit i llunyà
d’una bohèmia parissina,
feta de quadres i poemes.
Sóc bard, sóc templari,
sóc dandi i sóc poeta.
I tot això em porta a ser
bohemi per naturalesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.