Mentre abassego
totes les ombres
i petjades del camí,
la Tardor fa col·loqui
amb secret de paisatge,
que endevino rere
un passadís d’arbres.
Em deixo conduir
per una pluja fina
que amuntega la pols,
fent figuretes de fang.
Marxo, escolto i consolo
amb els plors del cel,
fent-me germà del bosc,
d’aquest temps i camí.
En va em distreuen
els anuncis de tardor,
ni la vella fórmula
d’escriure un poema.
Potser serà suficient
el voleiar de l’última
papallona, quan surti la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.