Em cau la lluna, rere la carena,
amb parsimònia de temps estàtic
i tebiesa d’esperit.
La rosada floreig petonejada
pels primers raigs de sol;
tendresa tardoral que enfila el dia.
L’esparavec matina i estarrufa
les plomes amb aire d’orient,
un xic humit per l’obaga endormiscada.
El meu esperit ressorgeix amb llençols
d’enyorança i lleganyes de record.
Torno a l’esperit atlàntic i al cor mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.