Núvols i estels

Després d’una setmana de rigorós estiu lleidatà, avui he vist el termòmetre per davall dels trenta graus. A més a més, un ventijol (amb presses per anar-se’n cap a Orient) esbossava un ambient més agradable.

Feia temps que no mirava els núvols, desplaçant-se pel firmament. Avui els he vist surar, sense pressa i sense pausa, pel mar blau d’aquest celatge. Havia núvols amb forma de barca, altres eren com iots o vaixells i, fins i tot, hi havia autèntics transatlàntics, grisos a la seva línia de flotació i blancs pels seus castells i xemeneies. M’ha vingut a la memòria, quan a la infantesa jugàvem a donar-li un significat a cada núvol, com si fossin dibuixos en tres dimensions. He de reconèixer que la nostra mare sempre ens guanyava, la seva imaginació no era fàcil superar-la. Aleshores, intentàvem embrollar-la, tot argumentant i discutint qualsevol defecte de forma que pogués tenir el núvol, que ella li havia posat nom. D’aquesta manera, volíem treure’ns l’espineta de perdre. Ella, comprensiva, se’n reia i ens deixava fer.

Ara, també em tocarà mirar estels. Fa mesos que no ho faig i fer-ho em dóna aquella perspectiva on l’horitzó sempre n’és l’infinit. Mirar estels, és mirar l’eternitat. Recordo la vegada, quan estàvem tombats a la gespa del Parc Nacional d’Ordesa, mai he tingut una visió més plena del cel estelat, cap contaminació lumínica enterbolia la nostra visió. Allà estant, semblava que havia moltes més estrelles que aquí a la plana de Lleida. De tant en tant, veiem alguna llàgrima de Sant Llorenç, per recordar-nos que el firmament no és estàtic, que tot es mou amb una simfonia de punts lluminosos i a ritme d’atracció d’astres.

I parlant d’Univers, també rememoro que Univers el desglosso en un poema com Un-i-vers. Sí, sóc Un i amb el vers és quan puc crear el meu Univers, ple de núvols i estels, no gaire diferent de l’altre Univers, si tenim en compte la teoria dels infinits. No obstant, el meu és un infinit tant petit que cap dins d’un pendrive.