Política i societat civil

La política actual ja no és la política del segle passat que tenia, fins i tot, un puntet d’ingenuïtat. Avui en dia, la política té més a veure amb les relacions i simpaties personals que amb el programari polític. De fet, hem passat dels idearis polítics a la gestió econòmica de pressupostos i com es prioritzen aquests recursos. Aleshores, si observem el perfil dels líders polítics, hi podem trobar un pòsit més autocràtic que democràtic, la qual cosa frena molt qualsevol negociació; ja que, el polític té tendència a enrocar-se, tant en els seus plantejaments, com en el seu propi ego i quan es negocia s’ha de ser generós i disposat a l’entesa. El problema no és que hagi una manca de tradició a l’hora de negociar, el problema és que no es vol negociar; es vol imposar els plantejaments propis, per damunt de qualsevol altra consideració. Així, veiem com plantejaments, que són autèntics sofismes filosòfics i polítics, són esgrimits i embolcallats com a contundents arguments. També es pot veure com es tergiversen sil·logismes, amb una dialèctica tan barroera que ficaria vermell al propi Aristòtil. Per altra banda, no hem d’oblidar que un partit polític també és una empresa, que vetlla pel benestar dels seus “treballadors” i això fa que, a vegades, siguin capaços de pactar amb el mateix diable, per tal d’aconseguir càrrecs, siguin polítics o siguin administratius.

No fa pas tants anys, un parell de partits polítics em feien l’ullet, per tal d’entrar a les seves files. Estoicament, i amb el meu millor somriure, vaig declinar tots els oferiments. Em considero un lluitador i un ferm defensor de la societat civil. Des de les seves grades, es pot fer una tasca prou important, com per despertar l’interès de molts polítics, amb l’avantatja que el polític no et pot fer cap recriminació, com si te la podria fer, si fossis el seu adversari polític. Així doncs, qui vulgui baixar de la grada de la societat civil i entrar en el terreny de joc de la política, que ho faci, allà ell. En aquest sentit, sempre he tingut un respecte i consideració cap a Jordi Cuixart, l’únic que no ha volgut sortir mai de la grada de la societat civil. Gràcies Jordi. Ah!, i que ningú s’equivoqui, ser apartidista no significa ser apolític. Abans el contrari, des de la societat civil és més fàcil exposar i defensar amb llibertat un ideari polític, al no estar supeditat a les consignes i disciplina d’un partit.

I ara, fem un apart per a Lleida. En època electoral, un regidor de l’anterior govern municipal em va reconèixer que l’incivisme i la mala educació s’havien incrementat a la ciutat. Dic jo, que alguna responsabilitat ha de tenir l’Ajuntament per aquest fet. I també dic, que si els polítics no se’n surten i no poden minvar els comportaments incívics i de mala educació, la societat civil tindrem dret a denunciar-ho i a ficar-ho de palesa, ja que creiem que és una qüestió bàsica per a la convivència ciutadana, màxim quan hem vist la passivitat i la permissivitat durant anys. Altra cosa que em crida l’atenció del nostre Ajuntament, és que les denúncies ciutadanes es tramiten com a queixes. No!, No! i No!, si fem una denúncia ciutadana, volem que es tramiti com a denúncia no com a queixa. Aquesta qüestió no és negociable.

Sempre he pensat que la presència policíaca és dissuasiva. Si volem millorar el civisme i combatre la mala educació, només hi veig dos camins: El primer, que surti la policia al carrer a treballar d’ofici, portant a una mà el codi de circulació i a l’altra mà la normativa municipal. Sí, ho sento, però els comportaments negatius només funcionen amb reforç negatiu i el millor reforç negatiu és la sanció. Cal sancionar, i molt, per restablir i reconduir els comportaments incívics i de mala educació. S’han d’acabar amb totes les actituds i comportaments asocials de persones agressives, prepotents i drogoaddictes (la qual cosa, és casi una redundància). No sancionar implica permissivitat, aquesta permissivitat genera impunitat i a més impunitat més gosadia, i ja tenim tancat el cercle de l’incivisme i mala educació. El segon camí ha de ser els agents cívics, aquests han de ser resolutius i han de ser tan resolutius com ho són els vigilants de zona blava.

Podríem continuar amb la mobilitat i com s’està utilitzant l’espai públic com a espai privat: bars i restaurants que, fins i tot, barren el pas amb jardineres. Cotxes que són reparats per mecànics a la vorera. Excés de velocitat dels patinets elèctrics, que són capaços de circular per l’eix comercial en horari públic. Motos circulant per la vorera. Cotxes aparcats al pas de vianants o a les parades d’autobús. Ho deixo aquí. Insisteixo, impunitat és igual a gosadia (en el seu dia, ja vaig fer un article titulat “El binomi impunitat i gosadia”). M’encoratjo, cada vegada que escolto que s’enduriran les sancions, perquè no deixa de ser una cortina de fum, on s’amaga la falta de voluntat política per donar resposta a l’incivisme. L’important no és ni la normativa ni la sanció, l’important és que hagi voluntat política per fer complir la normativa i codi de circulació, ficant els recursos humans adients per tal de portar-ho a terme.

Acabo, instant al nou govern municipal, perquè no caigui dins la inèrcia del dia a dia. Per això, li recordo que una vegada és tolerància i dos vegades ja és permissivitat. Ah!, també cal prendre nota que a les democràcies avançades la tolerància és zero. Al segle passat es va fer famosa la dita “Viu i deixa viure”. Doncs no!, al segle XXI la dita ha de ser “Viu i conviu” i conviure significa acatar i complir tant amb el codi de circulació, com amb la normativa municipal. I qui no ho faci, l’Ajuntament té la responsabilitat de castigar i sancionar a l’infractor. Només així aconseguirem millorar la convivència de la ciutat, que alguns creuen que ja és bona, sense adonar-se’n que molta gent calla per por, vergonya o per evitar un enfrontament amb l’íncivic i mal educat. Un filòsof va dir: “Perquè triomfi el mal, només cal que la gent de bé no faci res” Parafrasejant-lo, podem dir: “Perquè triomfi a Lleida l’incivisme i la mala educació, només cal que l’Ajuntament i la gent de bé no facin res”