Desconec quin camí he d’agafar,
perquè em porti al sembrat de la pau.
Desconec qui conrea aquest camp
verdíssim prodigi, adscrit a l’amor.
Estic casi segur que n’és una dona,
amb ulls d’ocell i núvols de música;
dolça, íntima i seguint el ritme del goig,
melodia que perdura des de l’antiguitat,
fruit del bes de cada record i serva
d’una arrogant humanitat decadent.
Desconec quin camí serà, però
el seguiré buscant, a mar i muntanya,
perquè ell em durà a la dona de pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.