Sense entrar en detalls, cada vegada queda més clar que el parlament europeu és el parlament dels estats i de les famílies polítiques, que busquen el repartiment del poder. És a dir (i com sempre), les quotes, el repartiment econòmic i les qüestionables subvencions. Rere de tot això, ens trobem molts interessos econòmics tant dels estats, com de les grans empreses i holdings interestatals. Als ciutadans europeus tan sols ens deixen ser obedients comparses, quan toca anar a votar; només som espectadors d’una democràcia representativa, que li nega al ciutadà europeu qualsevol possibilitat de participar en tots aquells temes que li afecten directament.
Si alguna vegada vaig arribar a somiar amb uns Estats Units d’Europa (E.U.E.) a l’americana, us puc assegurar que fa temps que vaig despertar d’aquest somni; com europeu, només puc aspirar a tenir la meva quota personal de llibertat, sobretot en matèria de mobilitat. No veig cap possibilitat que els europeus puguem tenir una llibertat col·lectiva, basada en una democràcia participativa, on tots els temes importants s’haurien de consensuar amb uns saludables referèndums democràtics. Per altra banda, els estats d’aquesta E.U.E., tindrien que configurar-se com una federació o com una confederació d’estats. Algú pot dir-me, com es pot fer això amb tanta monarquia pel mig?
Altre somni del que he despertat és pensar que Catalunya podria ser el vaixell trenca-gels i convertir-se en el primer estat d’aquests E.U.E. Somni inútil, davant el compacte mur corporatiu que han construït les monarquies i repúbliques estatals del continent europeu. Pensar en una unificació d’Europa a l’estil romà, és, insisteixo, un somni inútil. Només tenim que recordar el fracàs estrepitós de l’esperanto o l’actual brexit anglès, que ens dóna una possible expectativa de futur, perquè les peces del puzle no encaixen.
Sóc una petita veu, d’una petita ciutat, d’una petita regió d’Europa. No obstant, alliçono a tots els europeus a revelar-se contra la imposició autocràtica d’una Europa que és governada (en detriment dels ciutadans) per tots els poders clàssics: Legislatius, executius, judicials, econòmics i mediàtics. L’Europa social i democràtica segueix sent una utopia.
Si alguna vegada vaig arribar a somiar amb uns Estats Units d’Europa (E.U.E.) a l’americana, us puc assegurar que fa temps que vaig despertar d’aquest somni; com europeu, només puc aspirar a tenir la meva quota personal de llibertat, sobretot en matèria de mobilitat. No veig cap possibilitat que els europeus puguem tenir una llibertat col·lectiva, basada en una democràcia participativa, on tots els temes importants s’haurien de consensuar amb uns saludables referèndums democràtics. Per altra banda, els estats d’aquesta E.U.E., tindrien que configurar-se com una federació o com una confederació d’estats. Algú pot dir-me, com es pot fer això amb tanta monarquia pel mig?
Altre somni del que he despertat és pensar que Catalunya podria ser el vaixell trenca-gels i convertir-se en el primer estat d’aquests E.U.E. Somni inútil, davant el compacte mur corporatiu que han construït les monarquies i repúbliques estatals del continent europeu. Pensar en una unificació d’Europa a l’estil romà, és, insisteixo, un somni inútil. Només tenim que recordar el fracàs estrepitós de l’esperanto o l’actual brexit anglès, que ens dóna una possible expectativa de futur, perquè les peces del puzle no encaixen.
Sóc una petita veu, d’una petita ciutat, d’una petita regió d’Europa. No obstant, alliçono a tots els europeus a revelar-se contra la imposició autocràtica d’una Europa que és governada (en detriment dels ciutadans) per tots els poders clàssics: Legislatius, executius, judicials, econòmics i mediàtics. L’Europa social i democràtica segueix sent una utopia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.