No hi ha cap malentès en la mirada
ni en el somriure, façana de persona
que porta feina i món pels passadissos.
Sempre he pensat que la paraula lliurada
és la moneda més preada i valuosa
i la cortesia el banc on està dipositada.
Però, més enllà d’aquesta cortesia
hi trobem tot allò que és intangible,
que ens fa més humans i més persones.
Així doncs, Francesc, deixa’m oferir-te
aquest modest poema, finestra oberta
per on sempre surt la llum de casa meva
i que l’he escrit gràcies a l’estilogràfica
delicada i gràcil de la teva consideració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.