Urbanita penitent

Abans de la sortida del sol, em queda un petit oasi. És un temps de silenci, de reflexió i de planificació del nou dia, que l’agenda em determina, si és que vull o, diguem-ho clar, em dóna la gana. Al cap i a la fi, els dies són com les comptes d’un rosari, tots són iguals, malgrat que tots tenen el seu propi lloc i són diferents dins del calendari. Calendari que té una informació, basada en l’estació de l’any, el temps, les fases de la lluna, les festivitats i el santoral. Una informació que no sempre s’acomoda al nostre propi calendari vital, que moltes vegades només valorem en funció de com valorem i mesurem el nostre temps o, millor dit, els nostres temps. I aquí cadascú estructura i prioritza els seus temps; en el meu cas, al capdamunt hi tinc el temps creatiu i el temps per estimar.

Ahir, vaig trobar-me a un dels meus professors de Salut Pública, un dels meus lectors, que abans em llegia i ara diu que no llegís res (feliç d’ell, l’entenc perfectament). Em diu que s’ha jubilat de la feina i també s’ha jubilat de ser urbanita. Ara viu en un entorn rural i, tot content, em parla de les seves gallines. Quina enveja! El meu projecte rural, que vaig començar fent un poema titulat Viure en un poble petit i que he posposat una desena de vegades, mai l’he dut a terme. Per tant, felicito a tots aquells que ho han aconseguit, com és el cas del meu professor; perquè entenc que ells, segurament, són o poden ser una mica més feliços que aquest urbanita penitent que, tot sovint, ha de fugir de la ciutat, buscant entorns rurals, muntanyencs i de platja, valorant en cada un d’aquests entorns, com seria viure en ells. Ah! I en aquests entorns també tinc la sort que siguin temps de creativitat i temps d’estimar.