Torno a obrir el calaix
de les meves fantasies,
les que deixaren petjada
i les que voldrien deixar-n’hi.
Un oratge de complaença
sembla assenyalar-me rumb.
Si més no, fa pont i fixa ruta
per a l’entropia del pensament.
De sobte, surt l’inoportú silenci
--que sense dir res, ho diu tot--
i m’encalça aquesta escena
dins l’ordre del meu desordre.
Agostat, endego nou projecte
on les fantasies i el silenci,
junts, no torbin la meva ànima
i facin possible un seductor futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.