Sense harmonia

Dins el paisatge de la intimitat
i tinc un afeblit símbol, estès
com una catifa a mig teixir.
És un combat indefugible,
generosa servitud al recel,
que neguiteja el confús rastre
del meu projecte de vida.

A vegades, rauxa. Altres, complaença;
perquè aquesta espiral aflora l’esperit
i tot sovint canvia de solstici a equinocci.
No obstant, covard i altívol, faig un gest
i batego el corc obsessiu de l’esperança,
per redimir i abraonar, amb insolència,
la impúdica constància de la memòria,
encara que no tingui gens d’harmonia.