Crido al vent i el meu crit
se’n va amb ell. Decebut,
esmolo el gest, mentre
invoco l’espectre de la nit
a ritme de batec del captard.
Tornaré a retrobar-me amb
l’incerta i insòlita vulgaritat,
que no té cap clemència
amb la societat pertinent,
la que viu un somni perdut.
Dempeus, invoco el passat,
la seva quasi eterna melodia
i en tots els seus termes de:
enyorança, tristesa, nostàlgia
i melangia. Amb elles, faig
una trencadissa gaudiniana
i procuro ficar-hi melodia
dins el deler d’aquest desig:
ni pertinent, ni impertinent,
només li faig retret al futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.