Per la memòria,
queden restes de joventut,
un ahir de tardors humides,
amb llàgrimes i somriures
que declinàvem davant l’espill.
Mica a mica, desfullem anys,
enterrats al taüt del silenci
i a la sepultura de l’oblit.
Però, encara queden roses
per sortir de la monotonia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.