Finestra enfora, escolto
els crits de la quitxalla
i riures d’enganyifa.
És el prodigi de ser nen,
de moure’s com titella
al teatre del carrer.
Més enllà, percebo
el bròfec d’un brètol
que escup renecs.
De sobte, tot s’atura,
l’impúdic temps em diu:
la rel de la meva malaltia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.