Història d’una Història

El pensament humà va aparèixer a partir de l’amor que els antics grecs tenien per la saviesa. La filosofia (filos, amor; sofia, saber) assentà les bases d’aquest pensament, que duia el pensador per l’autèntic camí del coneixement i que el conduïa fins a la Il·luminació o el Nirvana, segons ho diem a Occident o segons ho diuen a Orient. Però la denominació no defineix el “vestit del monjo”, perquè el monjo és qui escollís el seu vestit: túnica blanca per a Sòcrates, túnica safrà per a Sidharta. Les dos túniques són filosòfiques d’un mateix saber.

Els hereus de Sòcrates: Plató, Aristòtil i Xenofont, varen escriure i transmetre el pensament socràtic, ja que Sòcrates no ho va fer (l’escola socràtica, considerada peripatètica, només era verbal). Després, la filosofia grega va ser assimilada per l’imperi romà amb: Sèneca, Marc Aureli o Ciceró, entre altres. Més tard, la religió es va introduir dins la filosofia (cercant més la moral que l’ètica) amb: Tomàs d’Aquino, Albert el Magne i Sant Agustí; fins arribar a la contemplació de Sant Joan de la Creu o Santa Teresa de Jesús. Amb el culte a la raó, i el rebuig a la religió, sorgí una filosofia “laica” que va prosperar de la mà de: Descartes, Kant fins arribar a Sartre. Tres dels precursors de la filosofia actual.

Però tot això ja és història i els filòsofs actuals, molts d’ells, pateixen de “titulitis” i de controvertits assajos acadèmics, que fan de la filosofia una disciplina poc pragmàtica i molt elitista. Fora de la universitat i la docència, on trobem filòsofs?

Per últim, a més d’un filòsof li recomanaria que llegís el pensament oriental Zen de la mà de: Suzuki, Ikeda o Taisen Desimaru, entre altres. I els recordo que tots pensem; per tant, tots som filòsofs potencials.