(A la dona imaginada)
Des del teu jardí,
on les flors del pensament mai panseixen,
anirem al cel del record, rerevera que convida
a resseguir el camí del passat. Avui sí,
podem dir que tot passa, perquè tot queda.
I no tinc cap altra enyorança que trobar
lloc en el teu cor; per reviure i sentir,
altra vegada, aquell vaixell de llençols
i l’inesgotable font d’aigua de cava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.