Quan el capvespre aombra,
la llum blanca de lluna
conflueix amb el blanc
marbre del cementiri.
Li faig confidències
a l’herba del prat,
amb passes de memòria
i una fugaç malenconia.
I pel turó de la incertesa,
esvaeixo les meves pors,
assolint una tendresa
que ofreno al silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.