La cultura de l’odi

Des del moment que la societat (suposadament laica) perd les referències ètiques i morals, se generen noves alternatives, com si fossin centres de culte al narcisisme, egocentrisme o egolatria. Un exemple el veiem en alguna que altra xarxa social, on l’odi actua com un autèntic evangeli. Mica a mica, aquesta mena de religió va imbuint el seu missatge com gota malaia i va amarant l’esponja cerebral de persones influenciables, vulnerables i manipulables.

La història sempre es repeteix. Així, tornem a veure com algun que altre sector social (cada vegada més ampli) necessita tenir enfront un enemic, per poder canalitzar el seu odi i la seva agressivitat, que són fruit de frustracions personals. Fins i tot, són capaços d’elaborar un programari cultural, on poder justificar el seu odi. Aquesta, aquestes cultures de l’odi tenen (a l’igual que les religions) diverses ramificacions, on seguidors i acòlits poden acollir-se. D’aquesta manera, podem constatar diverses variants de la cultura de l’odi: odi religiós, odi polític, odi de gènere; odi esportiu (fanatisme), odi cultural, odi racial; odi geopolític i un generós etc.

Fa temps que hem donat per perduda la sensatesa que (oh!, sorpresa!) és inversament proporcional al consum de drogues (legals, il·legals o medicaments). Seria bo que la sanitat pública incidís i incrementés el camp d’actuació en la salut mental, davant l’augment sistemàtic del deteriorament neuronal per part de la població. Deteriorament que queda reflectit per estats i patologies com són: neurosis profundes, psicosis, sociopatologies, drogoaddiccions i alcoholisme. I en tots aquests casos, cal tenir en compte que el més difícil sempre és portar la persona a la realitat. Un exemple d’aquesta realitat: ¿coneixeu algun fumador que tingui la valentia d’acceptar la seva condició de drogoaddicte de la nicotina? Doncs preneu nota, la nicotina és deu vegades més additiva que la cocaïna.