Recapitulant

La part més negativa de la meva vida ha estat la salut tan precària que tinc, el seguici de malalties i intervencions quirúrgiques que he suportat al llarg dels meus setanta anys i que sempre han condicionat i limitat tant el meu ritme de vida, com les meves activitats quotidianes.

La part positiva és casi infinita. Començant per la sort d’haver nascut dins el si d’una família matriarcal, on tant la meva Iaia com la meva Mare van conformar bona part de la meva personalitat. Per continuar, i malgrat ser urbanita de naixement, tinc com a referència quatre pobles (dos a Lleida i dos a Osca) dels quals em sento fill adoptiu. I que dir de la felicitat de ser pare d’una filla que en més de quaranta anys no m’ha defraudat i les poques vegades que hem discrepat ni tan sols les recordo. També és una sort tenir un gendre que allò de fill polític se li escau com anell al dit i, com no, uns consogres que són dignes pares d’aquest fill (l’adjectiu polític, ja és innecessari). Tots ells són autèntics referents de vida. Capítol a part, són els quatre néts, els autèntics punts cardinals de la meva existència i que la seva contagiosa vitalitat m’estimula per activar la meva minvada salut.

Ara toca fer referència a totes les persones que he tingut la sort de trobar al llarg del meu camí. Les quals, amb la seva generositat, m’han donat aigua filosòfica per anar omplint el pou del meu pensament i que, modestament, intento agrair-los-hi publicant escrits, cites i poemes al meu blog El pensador de la vida. I he socialitzat a base de pertànyer a dos grups juvenils, una penya lúdica, quatre grups de teatre; una associació cívica i una altra de poesia, companys d’esquí i muntanyisme, amics i companys professionals, veïns i totes aquelles persones que quan ens trobem fem tertúlia i intercanviem informació i, sobretot, compartim la nostra humanitat.

Podria seguir, però aquí ho deixo, tot congratulant-me de ser una persona molt afortunada i, a la vegada, privilegiada, per haver fet quasi tot el que volia fer o tot allò que m’havia proposat fer. I ho dic, perquè ho tinc que dir, i ho escric, perquè vull deixar constància de la meva sort.

Gent que em coneixeu i em seguiu al meu blog, gent que vaig conèixer o que algun dia coneixeré, a tots vosaltres el meu reconeixement i gratitud. Gràcies.