7.0

De tant en tant, és bo aturar-se, mirar enrere i tenir consciència d’on véns i on vols anar.

Amb trenta anys (3.0) vaig escriure una narració titulada La tercera dècada, on feia una exposició filosòfica d’un futur mundial (dins un context de ciència ficció) i acabava la narració maleint el destí que l’home estava configurant. Als quaranta anys (4.0) vaig fer meva la cita del García Márquez, que deia que als quaranta anys el més important que havia après, era a dir que No quan és que No. Als cinquanta anys (5.0), a aquesta cita del García Márquez li vaig afegir una altra cita (aquesta vegada meva) que diu que als cinquanta anys el més important que s’aprèn, és a dir Prou quan és que Prou. Als seixanta anys (6.0) vaig reivindicar les meves arrels, des del besavi vingut de l’Alt Empordà, fins als seus vuit fills, nascuts a l’Alt Urgell, els nostres avis (un d’ells avi de l’Arcadi Oliveres Boadella) que van generar la extensa branca lleidatana dels Boadella, els Boadella Puigcercós.

Ara, als setanta (7.0), constato que les meves arrels segueixen sent prou fermes, malgrat que algunes fulles ja comencen a caure a la tardor de la meva vida. Fulles o potser fulls, perquè penso que molts dels meus escrits ja estan caducats i els altres potser seria bo reciclar-los. Cada centúria i cada dècada tenen la seva idiosincràsia i van deixant enrere el pensament de les persones més grans. Si més no, aquest camí el veig insegur, perquè constato com, cada cop més, la tecnologia digital s’allunya d’una filosofia humanística i d’una ètica que alguns sempre enyorarem. Punyeta! On queda la famosa Era d’Aquari? Aquella que tenia que ser el referent d’un futur feliç? Sí, em sento estafat, per una Història manipulada pel mateix home.