La meva incomprensió

Torno per on he vingut,
doncs ja no queda més camí.
I la llum d’albada m’encén
la trèmula espelma del passat.

El rossinyol sempre em crida,
la rosada sempre em busca,
mentre l’horitzó, llarg i fosc,
eixorda amb el tro i llamp.

Què difícil és ser i existir,
no claudicar dins la inèrcia,
apaivagar aquesta ansietat
amb sentiments caducats.

Què difícil és tornar a obrir
finestres a un futur incert
i pujar a l’últim tren de vida
sense cap estació de terme.

Lloaré el teu (vostre) record
a l’església de l’arbreda
i trepitjaré amb peus nus
la catifa, la sorra de la platja.

I quan torni la vostra veu,
tornaran dolces orenetes,
aquelles que vàrem somiar
dins dels nostres somnis.

Obro el rosari d’emocions
i reso al déu del capvespre,
agenollat a terra i cap cot
de la meva incomprensió.