L’ocell

L’ocell, arraulit de fred,
estarrufa les plomes,
al llindar d’un pedrís:
N’és un heroi indefens.

Tanmateix, jo pogués
aprendre d’ell, del seu gest,
quan sembla embolicar-se
amb l’assaig del meu oblit.

S’apaga la llum del cel,
amb el cobrellit de la nit.
Mentre l’ocell fa balancí
a la branca on dormirà.