Com airecel, la brisa s’estenia
per damunt l’aigua de l’arrossar.
Teníem que saciar la curiositat,
no exempta d’una tranquil·la gosadia,
per fer-nos germans de les granotes,
que resseguíem pel planter d’arròs.
Era qüestió d’habilitat, d’hissar
la mà ràpida com el llamp.
Des de la torre, ens veien acotxats
i se’n reien, tot dient que érem
petits nenúfars que xisclaven,
però ens donava igual, havia
cinc pessetes com a gratificació.
Aquest era el preu que la iaia
establia a les anques de granota,
el seu plat preferit i pagat puntualment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.