Amb l’edat, el reducte a defensar
es fa més petit i endogàmic,
i s’estremeix la nostra vehemència,
perquè tenim un estil massa balb.
S’insinuen tots els nostres límits,
cada miratge, cada oxímoron,
com si fossin brogits de silenci,
quan volem descriu aquest secret:
La pluja continuada del pensament.
Encara em queda dialogar, amb tacte,
amb el meu propi jo, davant l’espill
i des del balcó modernista del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.