Al petit carrer -tan petit
que només era un passatge-
hi havia un pati sense construir.
Entre herbes i herbotes
niaven màquines i ferralla,
abandonades d’alguna obra,
amb cremades d’hores de sol
i abundants crostes de rovell.
La que més ens captivava,
era una peça de grua enlairada,
representava la torre del castell,
la enfilàvem pel seu enreixat
per conquerir la seva senyera,
un drap oliós que el vent havia penjat.
Malgrat ser un camp de ferralla,
era el nostre lloc preferit per jugar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.