Recordo aquell llarg passadís
del pis d’Organyà on estiuejàvem,
l’olor a pa i coca del forn de baix
i les tronades d’estiu que sovint
es guarnien de calamarsa.
A muntanya, trons i llamps
fan més soroll que a la plana,
l’amfiteatre de l’eco t’aclapara.
Per fer-nos passar la por,
ens contaven contes i romanços.
De vegades, feien més mal que bé;
sobretot, si se n’anava la llum.
Aleshores, a les palpentes,
recorríem l’inacabable passadís,
per ficar-nos directament al llit,
l’únic lloc que ens tranquil·litzava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.