Minva la claror del sol
pel teixit de la serralada,
com llangueix l’atzar
davant l’adversitat.
Volteig de campanes.
Volteig de sentiments.
I un impenitent vent
que s’acull a la foscor.
A poc a poc, aplego
versos i miratges,
vestigis de metàfores
i la meva veu fugaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.