Surto al meu balcó
i fito a l’horitzó,
perquè arribi a l’Ateneu.
Allà hi tinc un vincle
amb els dansaires.
Torno a cantar i ballar
per trencar l’enyor,
retrobant el camí
que els peus fan
tots els dimecres.
Des del silenci,
veig amb goig
cortina de mans
i braços, agermanats
amb sospir feliç.
I a cada llar, sento
les vostres veus.
I a tota hora veig
el nostre patrimoni
de somriures i ulls lluents.
Ara, siguem ocells,
ballem pel cel, alliberant
l’esperança de l’esperit,
per enaltir el record
i llum de retrobament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.