S’obre el calaix del cel
i la primavera ormeja
de colors tot el territori.
Sota el seu paraigua,
escriu i oferta el silenci.
I cada nou capvespre,
l’embruix de les orenetes
esborralla versos tendres,
que són estirp de quietud
i estímul per fer el poema.
I des de la serena tristesa,
enfilo camí i faig plaça al cel,
buscant el seu jove somriure,
quan encara érem estudiants
i teníem la il·lusió pel futur.
(A la memòria de la companya i amiga Pilar Bandrés)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.