Reflexions a la sala d’espera

Dels trenta als quaranta anys, la vida volteja campanes. Abans dels trenta, com si fossis un adjectiu, et qualifiquen de jove. Després dels quaranta ja etiqueten l’ampolla de persona gran, de gran reserva. Però, i en el meu cas, dels quaranta als cinquanta anys, tant a la botiga de la feina com a la botiga de casa, va ser una dècada força productiva. Dels cinquanta als seixanta anys, la fruita era prou madura i, per tant, més dolça. Dels seixanta als setanta anys, veus néixer i créixer les quatre branques que brollen de l’arbre de la teva filla. Quatre branques, quatre néts.

Ara, enfilant (amb fil d’expertesa) els setanta fins els vuitanta anys, no saps si seran o no seran, segons sigui el teu producte, perquè tots tenim una data de caducitat. Encara que si el producte el guardem a nevera o el congelem (bon estil de vida), podem allargar i consumir aquest producte més tard, malgrat estar caducat.

Fora de context, podem observar una societat maniquea que confon realisme amb pessimisme. Davant la malaltia, recomano no ser ni optimista ni pessimista, és més apropiat ser realista. Això sí, cal parar compte, perquè sempre hi ha més d’una realitat.