Quan un partit polític comença a fer bandades ideològiques a dreta i esquerra; tard o d’hora, ha de pagar peatge electoral, social i polític. Li toca emmirallar-se, davant d’una societat que li demanda i passa factura, perquè bescanvia un panorama visceral-emocional, per un panorama molt més racional i crític.
Al principi, el partit polític pagarà peatge a les eleccions amb forma de pèrdua de vots. Més tard, i si la seva actitud de bandada es fa crònica i no canvia de tarannà, seran els militants i alguns alts càrrecs del partit, els que deixin, d’una manera o altra, la primera línia de la trinxera ideològica, aquella que sempre és més dura i on s’han d’encabir totes les confrontacions. Ningú pot estar tota la vida enfrontat, enutjat i emprenyat. Ningú pot passar-se la vida, convertint els seus adversaris polítics com a eterns enemics, això acaba amb la paciència i, fins i tot, amb la salut de qualsevol. Tot això ho vam veure en un partit polític que, encara avui, no tenim clar si és lliberal o si és dreta pura i dura. Bé, dir “no tenim clar”, no deixa de ser un eufemisme.
Ara, tenim un altre partit que resulta ser la versió 2.0 d’aquest fenomen. Ja que, la seva bandada la fa com si fos el tall dins un entrepà; és a dir, entre el partit versió 1.0 i un altre partit que encara no ha tingut la necessitat d’entrar en aquest joc de la bandada. Ja que, el seu discurs, per agressiu que sigui, li dóna una “línia editorial”, on pot aglutinar l’argument discursiu dels tres partits a la vegada. Encara que, en un futur no gaire llunyà, no li quedarà cap altre remei que entrar en el joc de la bandada i, així, ja tindrem la versió 3.0. Ja se sap, no hi ha dos sense tres i el conjunt dels tres partits polítics, ideològicament parlant, sempre ens semblarà o els veurem com si fos només un sol partit. És a dir, tres versions d’un mateix programa.
Al principi, el partit polític pagarà peatge a les eleccions amb forma de pèrdua de vots. Més tard, i si la seva actitud de bandada es fa crònica i no canvia de tarannà, seran els militants i alguns alts càrrecs del partit, els que deixin, d’una manera o altra, la primera línia de la trinxera ideològica, aquella que sempre és més dura i on s’han d’encabir totes les confrontacions. Ningú pot estar tota la vida enfrontat, enutjat i emprenyat. Ningú pot passar-se la vida, convertint els seus adversaris polítics com a eterns enemics, això acaba amb la paciència i, fins i tot, amb la salut de qualsevol. Tot això ho vam veure en un partit polític que, encara avui, no tenim clar si és lliberal o si és dreta pura i dura. Bé, dir “no tenim clar”, no deixa de ser un eufemisme.
Ara, tenim un altre partit que resulta ser la versió 2.0 d’aquest fenomen. Ja que, la seva bandada la fa com si fos el tall dins un entrepà; és a dir, entre el partit versió 1.0 i un altre partit que encara no ha tingut la necessitat d’entrar en aquest joc de la bandada. Ja que, el seu discurs, per agressiu que sigui, li dóna una “línia editorial”, on pot aglutinar l’argument discursiu dels tres partits a la vegada. Encara que, en un futur no gaire llunyà, no li quedarà cap altre remei que entrar en el joc de la bandada i, així, ja tindrem la versió 3.0. Ja se sap, no hi ha dos sense tres i el conjunt dels tres partits polítics, ideològicament parlant, sempre ens semblarà o els veurem com si fos només un sol partit. És a dir, tres versions d’un mateix programa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.