Com ja se sap, l’home només utilitza un 22 % de la seva capacitat cerebral. No obstant, algunes persones afortunades poden arribar fins el 25 %. Aquest 10-15 % “de més” (entre un 2,2 i 3,3 % del total) les converteix en éssers privilegiats. I més enllà d’aquest hipotètic 25 % de capacitat cerebral s’estén un cúmul de teories i un conglomerat de possibles facultats que anirien, des de les que són relatives al subconscient, fins les que ho són del supraconscient, passant per altres facultats o fenòmens paranormals de dubtós origen. Però –com succeeix amb tot el que ens és desconegut–, els diversos autors i “experts” no es posen d’acord i fins i tot parlen de la fatalitat que suposaria que el nostre cervell passés (permeteu-me la comparació) de ser un Pentium tres a ser un Pentium quatre.
Malgrat tot l’exposat (o per aquesta raó), des de fa molt temps, es ve estudiant les persones que tenen facultats desconcertants o inexplicables (com explicar l’inexplicable?) i que les han definit amb diferents noms; tots ells amb la inclusió del terme psique (ànima, ment) o, senzillament, “psi”.
Psi (ps) és la lletra vint-i-tres de l’alfabet grec i la seva grafia es representa mitjançant un trident. Podria ser una casualitat, però el número tres fa referència a la divinitat, expressada pel triangle equilàter (màxima expressió de perfecció geomètrica) o pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, si ens referim a la religió catòlica. També són tres els estats de la ment: ello, ego i superego i, curiosament, psi coincideix amb l’acrònim de les tres principals facultats d’una persona “psi”: Perceptiva, sensitiva i intuïtiva. Aquestes tres facultats tendeixen a confondre’s, ja que se les pot definir amb conceptes pareguts i solen estar relacionades entre si, anant més sovint associades que dissociades; no obstant, hi ha que diferenciar-les.
Així, la percepció és considerada l’estat receptiu de percebre mitjançant els òrgans dels sentits o mitjançant les sensacions que provoca un objecte i les seves imatges associades; imatges que en la seva evolució exciten aquestes sensacions. És a dir, seria el coneixement o estat d’alerta (llindar) tant sensorial com extrasensorial.
Sensitiu, o sensibilitat, deriva del llatí sensus (sentit). Sensitiu és aquella persona que té capacitat de sensibilitat o que excita la sensibilitat. Es defineix com la facultat de sentir, la capacitat que té un organisme de reaccionar davant els estímuls tant externs com interns. És la recepció, transmissió i integració de sensacions. En psicologia i psiquiatria se sol usar el terme sensorialitat, per diferenciar la percepció sensorial de la sensibilitat pròpiament dita.
Intuïtiu, o intuïció, és considerada una classe de coneixement. Intuir és entendre de forma clara i instantània una idea o veritat sense el procés del raonament. Spinoza refereix el coneixement intuïtiu com “l’adequació perfecta de la cosa pensada a la cosa pensant”. Bé, sense qüestionar a Spinoza, potser ho tindríem que matisar, però això ja serien figues d’un altre paner.
Resumint, les persones “psi” són aquelles persones que sembla no tenen diferenciació o, millor dit, tenen una integració entre la recepció d’estímuls sensorials i extrasensorials, quedant dotades d’una capacitat i facultats tot sovint desconcertants. Algunes d’aquestes facultats han arribat a “popularitzar-se” com és el cas de la telepatia. En canvi, altres facultats segueixen embolicades amb l’halo del que ens és desconegut i desperten recel i temor, com per exemple la telequinesia. Per altra banda, no totes aquestes facultats són exclusives de l’home, com va quedar demostrat amb els animals afectats pel sutnami de l’oceà Índic. Animals que van percebre el sutnami amb mitja hora d’antelació, efectuant un prudent èxode que els va salvar la vida.
Una cosa si està clara, a pesar de viure en una societat tècnica, materialista i orientada només al benestar físic, les persones i fenòmens “psi” segueixen despertant el nostre interès i curiositat. Sembla ser que el nostre destí, lligat al més enllà, ens mou cap aquesta curiositat, no exempta de cert temor i reserva, davant de tot el que ens és desconegut.
Malgrat tot l’exposat (o per aquesta raó), des de fa molt temps, es ve estudiant les persones que tenen facultats desconcertants o inexplicables (com explicar l’inexplicable?) i que les han definit amb diferents noms; tots ells amb la inclusió del terme psique (ànima, ment) o, senzillament, “psi”.
Psi (ps) és la lletra vint-i-tres de l’alfabet grec i la seva grafia es representa mitjançant un trident. Podria ser una casualitat, però el número tres fa referència a la divinitat, expressada pel triangle equilàter (màxima expressió de perfecció geomètrica) o pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, si ens referim a la religió catòlica. També són tres els estats de la ment: ello, ego i superego i, curiosament, psi coincideix amb l’acrònim de les tres principals facultats d’una persona “psi”: Perceptiva, sensitiva i intuïtiva. Aquestes tres facultats tendeixen a confondre’s, ja que se les pot definir amb conceptes pareguts i solen estar relacionades entre si, anant més sovint associades que dissociades; no obstant, hi ha que diferenciar-les.
Així, la percepció és considerada l’estat receptiu de percebre mitjançant els òrgans dels sentits o mitjançant les sensacions que provoca un objecte i les seves imatges associades; imatges que en la seva evolució exciten aquestes sensacions. És a dir, seria el coneixement o estat d’alerta (llindar) tant sensorial com extrasensorial.
Sensitiu, o sensibilitat, deriva del llatí sensus (sentit). Sensitiu és aquella persona que té capacitat de sensibilitat o que excita la sensibilitat. Es defineix com la facultat de sentir, la capacitat que té un organisme de reaccionar davant els estímuls tant externs com interns. És la recepció, transmissió i integració de sensacions. En psicologia i psiquiatria se sol usar el terme sensorialitat, per diferenciar la percepció sensorial de la sensibilitat pròpiament dita.
Intuïtiu, o intuïció, és considerada una classe de coneixement. Intuir és entendre de forma clara i instantània una idea o veritat sense el procés del raonament. Spinoza refereix el coneixement intuïtiu com “l’adequació perfecta de la cosa pensada a la cosa pensant”. Bé, sense qüestionar a Spinoza, potser ho tindríem que matisar, però això ja serien figues d’un altre paner.
Resumint, les persones “psi” són aquelles persones que sembla no tenen diferenciació o, millor dit, tenen una integració entre la recepció d’estímuls sensorials i extrasensorials, quedant dotades d’una capacitat i facultats tot sovint desconcertants. Algunes d’aquestes facultats han arribat a “popularitzar-se” com és el cas de la telepatia. En canvi, altres facultats segueixen embolicades amb l’halo del que ens és desconegut i desperten recel i temor, com per exemple la telequinesia. Per altra banda, no totes aquestes facultats són exclusives de l’home, com va quedar demostrat amb els animals afectats pel sutnami de l’oceà Índic. Animals que van percebre el sutnami amb mitja hora d’antelació, efectuant un prudent èxode que els va salvar la vida.
Una cosa si està clara, a pesar de viure en una societat tècnica, materialista i orientada només al benestar físic, les persones i fenòmens “psi” segueixen despertant el nostre interès i curiositat. Sembla ser que el nostre destí, lligat al més enllà, ens mou cap aquesta curiositat, no exempta de cert temor i reserva, davant de tot el que ens és desconegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.