Any rere any, veiem com es produeixen forts temporals en forma de Gota Freda, Ana i Llevantada (es diu així a la tempesta que ens ve de Llevant). Tot aquest seguit de tempestes, cada vegada omplen més fulls al calendari, són més extenses (fins abastar casi tot el territori), cada vegada són més freqüents i cada vegada són més virulentes. Sembla com si la Terra volgués ratificar-se, signant una mena de testament a favor del canvi climàtic i en contra de la raça humana.
L’home (que sempre va a la seva) mai vol acceptar la seva culpabilitat, ja que és ell qui està afavorint aquestes calamitats, amb el seu comportament i la seva activitat per tots els territoris del planeta. Ja se sap, la culpa mai és nostra, sempre és del comodí canvi climàtic i ho fem com si la Terra fos un ésser totalment autònom i rancorós. De la mateixa manera que no acceptem la culpabilitat quan tenim un accident (com deia un filòsof: “Li’n diem accident, perquè el culpable no se senti tan malament”); la culpa o és de la boira, o és de la pluja, o és de... Tampoc acceptem, ni volem assumir, la nostra culpa davant un canvi climàtic cada vegada més punyent, quan la realitat és que tenim molta d’aquesta culpa i som responsables (directa o indirectament) de casi tots els desastres naturals. Aquells desastres que les companyies asseguradores anomenen “Riscos naturals extraordinaris”. Doncs bé, preneu nota: any rere any, aquests riscos aniran deixant de ser extraordinaris i cada vegada seran més ordinaris. Val la pena tenir-ho en compte a l’hora de contractar la pòlissa d’una assegurança.
Mentalitzem-nos: el canvi climàtic ha vingut per quedar-se i és la resposta que la Terra fa a les continues i sistemàtiques agressions que li concita l’home. Amb impotència, la Terra l’únic que fa és defensar-se.
L’home (que sempre va a la seva) mai vol acceptar la seva culpabilitat, ja que és ell qui està afavorint aquestes calamitats, amb el seu comportament i la seva activitat per tots els territoris del planeta. Ja se sap, la culpa mai és nostra, sempre és del comodí canvi climàtic i ho fem com si la Terra fos un ésser totalment autònom i rancorós. De la mateixa manera que no acceptem la culpabilitat quan tenim un accident (com deia un filòsof: “Li’n diem accident, perquè el culpable no se senti tan malament”); la culpa o és de la boira, o és de la pluja, o és de... Tampoc acceptem, ni volem assumir, la nostra culpa davant un canvi climàtic cada vegada més punyent, quan la realitat és que tenim molta d’aquesta culpa i som responsables (directa o indirectament) de casi tots els desastres naturals. Aquells desastres que les companyies asseguradores anomenen “Riscos naturals extraordinaris”. Doncs bé, preneu nota: any rere any, aquests riscos aniran deixant de ser extraordinaris i cada vegada seran més ordinaris. Val la pena tenir-ho en compte a l’hora de contractar la pòlissa d’una assegurança.
Mentalitzem-nos: el canvi climàtic ha vingut per quedar-se i és la resposta que la Terra fa a les continues i sistemàtiques agressions que li concita l’home. Amb impotència, la Terra l’únic que fa és defensar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.