(Dedicat a l’arqueòleg Joan Ramon González)
Hi ha poemes que surten d’una tacada, com si la hipotètica Musa te’l digués al dictat. Altres, cal agafar el pic i la pala, excavant un terra dur i feixuc, capa a capa, passant pel sedàs tot el que surt o bussejar per les fredes aigües oceàniques de quatre o cinc diccionaris, on neden tota mena de mots, paraules, vocables i paraulotes. Si més no, tinc una estructura mental prou apamada, perquè em resulti relativament fàcil estratificar els paràgrafs, com si fos un arqueòleg novell i, per aquesta raó, emocionar-me amb cada troballa o nou descobriment.
Bé, ara ve el més difícil: atorgar al poema el ritme i melodia necessaris, perquè la seva lectura flueixi com suau brisa marina o com flueix l’aigua, per on llisquen ànecs de coll verd. I per acabar de rematar-ho, tenir la sort que el poema agradi als lectors, al menys a la majoria. Això últim és una autèntica loteria, no sempre els fills que més estimem són els que més agraden. Però..., benvolgut lector, pensa que tots els poemes són fills meus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.