Emocions epistèmiques

La psicologia defineix l’emoció com: Un sentiment intens i momentani que commou l’ànim. Cada emoció té el seu context que se supedita a les circumstàncies personals de cada subjecte. Emocionar-se, és un estat d’ànim, però requereix un desencadenant que promogui aquesta emoció. A diferència del sentiment (que pot persistir al llarg del temps), l’emoció té un principi i un final, que és finit en el temps.

L’epistemologia prové del grec episte (coneixement) i logia (tractat). Per tant, l’epistemologia és el tractat o estudi del coneixement. Així doncs, podem definir l’emoció epistèmica com aquella emoció que s’experimenta en el procés d’adquisició d’un coneixement i també de la seva activitat cognitiva o praxi pròpia.

L’any 2012, Pekrun i Stephens, van proposar set emocions epistèmiques: Sorpresa, curiositat, confusió, ansietat, frustració, avorriment i excitació (o entusiasme). Segons interpretem cada emoció, podem constatar que algunes emocions epistèmiques poden tenir un caràcter positiu, mentre que altres poden tenir un caràcter negatiu i, fins i tot, algunes emocions epistèmiques poden ser de caràcter neutre; és a dir, que depenen de la situació personal del subjecte, poden ser interpretades com a positives o com a negatives. La qual cosa, es correspon amb la idea que tots tenim i entenem per sentiment emocional, que cadascú viu i interpreta segons coneixements previs (emocions ja viscudes), escala de valors o l’actitud que adoptem davant els esdeveniments que la vida ens depara. Moltes vegades som el que volem ser i altres vegades som la resposta que donem a aquests avatars que la vida ens depara i condiciona.