Poc que ens caldran les cerres, tenint els capcirons
dels dits tan disposats a tatuar les cromes.
Tu comences sucant els dits al pot de cian
per resseguir-me tota. Seré el cel d’un matí
amb gotes de rosada i amb espiadimonis
de voleiar irisat. I jauré sobre teu,
un prat de primavera, pigallat de corol·les,
amb rierols de nèctar on queden atrapats.
Però abans que no m’envesqui un dit amb cada verd,
tanco el teu poemari i deixo perdre el punt...

                            Toni Armengol