La lluna (tot girant al voltant de la Terra) sempre ens ensenya la mateixa cara, és per això que a la cara no vista se li’n diu: “La cara oculta de la Lluna”. S’ha especulat molt sobre el que hi pot haver en aquesta cara oculta, sense treure’n, fins ara, cap conclusió lògica. Amb les persones passa el mateix, totes tenen una cara oculta que es pot etiquetar de moltes maneres. Jo, amb el vostre permís, també li’n diré la cara oculta de la persona.
A l’igual que passa amb la Lluna, no està del tot clar que hi tenim a la nostra cara oculta, encara que sembla que la cara oculta de les persones no és tan difícil d’esbrinar com la de la Lluna, al menys així ens ho diuen (no tots) alguns psicòlegs i psiquiatres. Sigui com sigui, el que si està clar, és que tenim un seguit de disciplines que, com naus espacials, investiguen el que hi ha darrere de les persones a la seva cara oculta. En relaciono algunes: Psicologia, psiquiatria, psicologia social; sociologia, llenguatge verbal, llenguatge no verbal; comunicació activa, comunicació passiva, comunicació gestual; mètodes d’auto ajuda, grafologia i un llarg i generós etc.
Amb tanta nau espacial navegant per aquesta cara oculta, no és d’estranyar que, de tant en tant, algunes d’aquestes naus científiques xoquin i entrin en conflicte, amb la dialèctica i retòrica habituals que tenen els científics, quan no es fiquen d’acord. Tot i que, a la llarga sempre acaben coordinant-se sigui per ficar-se suposadament d’acord, cedint tots una mica, sigui per fer veure que convergeixen i així no desorienten gaire més a la societat. O, com a mínim, es poden ficar d’acord per respectar les seves respectives disciplines, en una mena d’empat tècnic, malgrat que les seves divergències puguin ser insolubles. Normalment, aquestes divergències solen ser més acadèmiques que altra cosa. Ara bé, si no estàs dins d’aquest món científic..., ja pots dir missa i començar a veure oli, ningú et tindrà cap consideració, malgrat que el teu nom pugui ser Sòcrates, Sidharta o Confuci.
Com estudiós del sentit comú i en conseqüència de la naturalesa humana, sempre he fugit de les etiquetes i per tant no busco el “com científic” o el “qui és” de cada persona i si busco el “per què” la persona és com és i per quin camí ha arribat on és. I..., sí, efectivament, no és gens fàcil canalitzar i estudiar la cara oculta d’una persona a través del sentit comú. Però, ¿què seria de Newton i Einstein sense el seu sentit comú, aplicats a la caiguda de la poma i a la caiguda de l’esteranyinador?
Expressament, he deixat per al final una disciplina d’”auto ajuda”: la introspecció. Convido a tothom a fer-la. Sí, també cal que cadascú de nosaltres agafem la nostra nau espacial racional i mirem dins nostre, buscant aquesta cara oculta que tenim. D’aquesta manera, podem admetre i assolir tant les nostres debilitats com les nostres limitacions. De no fer-ho, podem caure en el ball de la síndrome de Peter Pan (comportar-se com si no envellíssim mai) o dansar amb la síndrome de Superman (malalties, adversitats i defectes afecten els demés, però no a nosaltres). Val la pena que avaluem i assumim tot això? Rotundament, sí. En cas contrari, ens endinsarem pel camí de baixada que fa incrementar la neurosi i l’ansietat (en el context de la personalitat), i això ens pot conduir a un comportament (avui en dia molt en auge) com és la “prepotència agressiva”; fruit de viure una vida com si no hi hagués un demà, buscant el plaer des de l’egoisme i el narcisisme; en definitiva, des de l’immaduresa. Si volem ser assenyats, val la pena pensar en futur. Pensar només en present, sense planificar el futur, comporta una falta de reflexió que, tard o d’hora, el temps i la cara oculta ens passaran factura. Millor dit, peatge.
Bé, potser n’he fet un gra massa, però em consta que els meus lectors solen estar interessats en les meves particulars elucubracions, encara que aquestes no tinguin el rigor científic necessari i desitjable. Els plantejaments que faig, estan basats en el meu sentit comú, assolit al llarg de més de trenta anys de llegir autors amb coneixement de la naturalesa humana i de la meva experiència en el tracte personal i professional a milers de persones.
Així doncs, faig aquests tipus d’escrits per als meus lectors i seguidors, tot reivindicant que tant ells com jo mateix som una minoria i que sovint fugim d’una majoria massificada i amoltonada de la societat urbanita en que vivim. Per tant, gràcies estimats lectors per llegir-me, sense vosaltres les meves paraules no tenen cap valor ni sentit, perquè l’important no és escriure, l’important és llegir.
A l’igual que passa amb la Lluna, no està del tot clar que hi tenim a la nostra cara oculta, encara que sembla que la cara oculta de les persones no és tan difícil d’esbrinar com la de la Lluna, al menys així ens ho diuen (no tots) alguns psicòlegs i psiquiatres. Sigui com sigui, el que si està clar, és que tenim un seguit de disciplines que, com naus espacials, investiguen el que hi ha darrere de les persones a la seva cara oculta. En relaciono algunes: Psicologia, psiquiatria, psicologia social; sociologia, llenguatge verbal, llenguatge no verbal; comunicació activa, comunicació passiva, comunicació gestual; mètodes d’auto ajuda, grafologia i un llarg i generós etc.
Amb tanta nau espacial navegant per aquesta cara oculta, no és d’estranyar que, de tant en tant, algunes d’aquestes naus científiques xoquin i entrin en conflicte, amb la dialèctica i retòrica habituals que tenen els científics, quan no es fiquen d’acord. Tot i que, a la llarga sempre acaben coordinant-se sigui per ficar-se suposadament d’acord, cedint tots una mica, sigui per fer veure que convergeixen i així no desorienten gaire més a la societat. O, com a mínim, es poden ficar d’acord per respectar les seves respectives disciplines, en una mena d’empat tècnic, malgrat que les seves divergències puguin ser insolubles. Normalment, aquestes divergències solen ser més acadèmiques que altra cosa. Ara bé, si no estàs dins d’aquest món científic..., ja pots dir missa i començar a veure oli, ningú et tindrà cap consideració, malgrat que el teu nom pugui ser Sòcrates, Sidharta o Confuci.
Com estudiós del sentit comú i en conseqüència de la naturalesa humana, sempre he fugit de les etiquetes i per tant no busco el “com científic” o el “qui és” de cada persona i si busco el “per què” la persona és com és i per quin camí ha arribat on és. I..., sí, efectivament, no és gens fàcil canalitzar i estudiar la cara oculta d’una persona a través del sentit comú. Però, ¿què seria de Newton i Einstein sense el seu sentit comú, aplicats a la caiguda de la poma i a la caiguda de l’esteranyinador?
Expressament, he deixat per al final una disciplina d’”auto ajuda”: la introspecció. Convido a tothom a fer-la. Sí, també cal que cadascú de nosaltres agafem la nostra nau espacial racional i mirem dins nostre, buscant aquesta cara oculta que tenim. D’aquesta manera, podem admetre i assolir tant les nostres debilitats com les nostres limitacions. De no fer-ho, podem caure en el ball de la síndrome de Peter Pan (comportar-se com si no envellíssim mai) o dansar amb la síndrome de Superman (malalties, adversitats i defectes afecten els demés, però no a nosaltres). Val la pena que avaluem i assumim tot això? Rotundament, sí. En cas contrari, ens endinsarem pel camí de baixada que fa incrementar la neurosi i l’ansietat (en el context de la personalitat), i això ens pot conduir a un comportament (avui en dia molt en auge) com és la “prepotència agressiva”; fruit de viure una vida com si no hi hagués un demà, buscant el plaer des de l’egoisme i el narcisisme; en definitiva, des de l’immaduresa. Si volem ser assenyats, val la pena pensar en futur. Pensar només en present, sense planificar el futur, comporta una falta de reflexió que, tard o d’hora, el temps i la cara oculta ens passaran factura. Millor dit, peatge.
Bé, potser n’he fet un gra massa, però em consta que els meus lectors solen estar interessats en les meves particulars elucubracions, encara que aquestes no tinguin el rigor científic necessari i desitjable. Els plantejaments que faig, estan basats en el meu sentit comú, assolit al llarg de més de trenta anys de llegir autors amb coneixement de la naturalesa humana i de la meva experiència en el tracte personal i professional a milers de persones.
Així doncs, faig aquests tipus d’escrits per als meus lectors i seguidors, tot reivindicant que tant ells com jo mateix som una minoria i que sovint fugim d’una majoria massificada i amoltonada de la societat urbanita en que vivim. Per tant, gràcies estimats lectors per llegir-me, sense vosaltres les meves paraules no tenen cap valor ni sentit, perquè l’important no és escriure, l’important és llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.