Llenço el poema a l’aire
-buscant el seu retruc-
que el somni no s’espera
si el desig vol adreçar-se.
Torno a cantar a l’aire,
amb veu de tenor esmaperdut,
i si ella em pogués escoltar
que ho faci vestida de groc.
Busco llum per aquest aire,
perquè la foscor se’n vagi,
que el carreró del passat
se’n dugui el rosari de retrets.
Llenço més paraules a l’aire,
les que busquen el seu lloc
per ser reciclades. “Amiga!,
estimada, que lluny estàs de mi!”
(Dedicat a G.M.P.B.J.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.